Tinc clar que m’agrada més que el Barça guanyi que no pas que el Madrid perdi. I prefereixo que el Barça guanyi a que el Madrid perdi (les dues coses, són, evidentment, la felicitat absoluta). El que ja no tinc tan clar, però, és què em provoca més satisfacció interna, d’aquella nascuda dels budells i de la ràbia: un triomf del Barça o que el Madrid perdi, el derrotin, l’eliminin i s’enfonsi. La satisfacció de saber que el Liverpool ha posat les coses molt difícils a la Champions del Madrid em fa despertar un somriure que no em fa despertar els sis gols del Barça a l’Atlètic de Madrid. També somric, però és un somriure diferent.
Poc esportiu, ho sé. Però és que no és esport, és el Barça.
